historia
de la rumba catalana | índex | noticies i activitats | qui som | enllaços | objectius i projectes | fotos | rumbes |
historia
de la rumba catalana Pels anys cinquanta i seixanta, a través dels músics cubans que arriben a Barcelona amb orquestres de ball, i també pels nombrosos viatges de gitanos de Barcelona a Colòmbia i Veneçuela per vendre roba, els discos de la Salsa que s’està desenvolupant a Nova York penetren les comunitats gitanes de Barcelona amb una gran potencia, i molts dels temes i cançons passen al repertori dels gitanos barcelonins.
Es en aquests anys que es forma el nucli originari que donarà
lloc a la Rumba Catalana, a finals dels anys cinquanta, i com una derivació
del “tanguillo”, l’estil del flamenc molt
apreciat pels gitanos de Barcelona. Serà la família González, de Gràcia, amb l’onclo Polla, l’onclo Mero i
sobretot, Antonio González “El Pescadilla”, qui donarà forma a una manera
de fer, que utilitza la base rítmica creada pel “ventilador” (tècnica d’execució amb la guitarra) i el “martell” (tècnica d’execució amb el
bongó).
La
Rumba Catalana, que s’ha anat forjant en festes gitanes, en rotllanes rítmiques
que han anat adoptant patrons de la música caribenya, sense perdre
l’harmonia, l’entonació flamenca, adopta amb els germans González la forma
de cançó, i com a tal pot ser interpretada per a un públic més ampli que el
de les festes particulars i improvisades.
Es
també molt important també el fet que aquestes tècniques d’interpretació,
aquests patrons rítmics, poden aplicar-se a d’altres temes d’altres estils,
i ésser executats “per rumba”. |
|
|
Sorgirà
poc a poc un planter d’artistes, generalment gitanos, i un públic interessat
en aquesta ona musical. Chango, el Linus, el Huesos, la Marelu.. Però serà
Peret, gitano de Mataró qui conseguirà saltar dels ambients més estrictament
rumberos i arribar al gran públic, en una època d’expansió de la indústria
discogràfica a l’Estat Espanyol. El triomf comercial de Peret arrossegarà
alguns artistes més: Los Amaya, Rumba Tres…
Però
a partir dels anys setanta, l’evolució de la societat catalana va posar la
Rumba Catalana en una difícil tessitura: malgrat ésser un producte genuïnament
barceloní, es assimilada a tot allò que el regim dictatorial havia intentat
imposar a la societat: espanyolisme, folklore pseudo-andalus, toros… i el fet
de que “El Pescadilla” estigués casat amb la Lola Flores augmenta aquesta
imatge espanyolista. Venen nous temps i no sembla que hagin de ser bons per la
Rumba catalana.
S’ha
de remarcar la importància de dos músics, en aquells moments difícils de la
Rumba: Mario Fernandez “Mayito” i Xavier Patricio “Gato Perez”. El
primer, cubá, ha estat pianista de la banda de Rafael Cortijo i de Tito
Rodriguez, destacats intèrprets de salsa i Latin Jazz respectivament, va
residir i treballar a Nova York abans de venir a viure a Barcelona. Un cop aquí
formarà la banda que es dirà “Salsa Gitana”, amb gitanos de Gràcia, de la
família Abellán, i amb la presencia de Ricard Tarragona i Manel González
“Patata”, nebot de “El Pescadilla”. En el treball de “Salsa Gitana”
es pot apreciar ala perfecció la presencia de patrons musicals caribenys, en el
piano “Mayito”, barrejats, de manera natural, amb les entonacions flamenques
dels gitanos de Gràcia. Aquesta base rítmica, ja establerta pels germans González,
es farà permanent en la Rumba Catalana.
Però l’èxit comercial no es repetirà: Peret es retirarà a la religió, “El
Pescadilla” viurà a Madrid a l’ombra de la Lola Flores i la febre “caribenya”
derivarà en patxanga pura i dura. S’hi afegirà el tancament dels locals més
significatius: el Petxina, el Tabú, etc. “Gato”
Pèrez, que als primers tres discos
va obtenir un cert èxit, no aconsegueix mantenir-lo en els següents, ja marcat
per la seva malaltia. Els músics gitanos tornaran als seus barris. Tot i així
en aquesta època sorgiran dues bandes molt significatives: Chipen i Les
Estrelles de Gràcia.
Els
Jocs Olímpics del 92 a Barcelona seran una oportunitat per a revifar, ni
que sigui momentàniament. L’aparició de Los Manolos, que segueixen la
tradició rumbera de fer versions de temes d’altres estils, impulsarà una
altra vegada la Rumba a Barcelona a nivell comercial. Tornarà Peret i la Rumba
serà protagonista de la cerimònia de clausura dels Jocs. “Gato” mor sens
veure aquesta revifada l’any anterior. |
Quan es desinfla el globus olímpic, reten alguns grups i un cert ambient “rumbero”. També en aquests anys ja s’ha iniciat una nova onada migratòria, aquesta vegada provinent del Magreb, del Carib i Centreamerica. Existeixen a la ciutat locals de salsa i rumba i s’ha estabilitzat un cert públic de música llatina. Alguns d’aquests grups han enregistrat discos, com Ai, Ai, Ai i SABOR DE GRÀCIA. D’altres, com Son como Son o Sinay, intenten treure cap al mercat discogràfic, d’altres com Son d’Aquí o La Rumba d’Avui desapareixen. Els músics de la generació anterior es fragmenten mentre alguns músics segueixen treballant, d’altres abandonen el món de la música. I així estem sobrevivint a les modes, amb la Rumba entre les mans, com un tresor.
Mateu Pugibet
|
